El Poblenou industrial

Sabíeu que el barri del Poblenou se’l coneixia com el Manchester català? I és que durant el segle XIX desenes de fàbriques tèxtils es van instal·lar en aquesta barriada de Sant Martí. Amb elles van aparèixer cases obreres (i alguna modernista), ateneus i moltes xemeneies. En aquesta ruta en bici descobrirem algunes de les principals fàbriques que s’han conservat i no han acabat sent un Zara. Ja que hi som, us recomanarem racons que ens agraden i també on esmorzar o tastar una de les millors orxates de Barcelona.

Introducció al Poblenou industrial

El Poblenou és, segurament, un dels millors barris de Barcelona per viure-hi. Pla, a prop del mar, amb grans parcs i espais oberts, un bon teixit comercial i de restauració, interessants propostes culturals… El problema és l’alt preu de l’habitatge, com també passa a altres zones de moda de la ciutat. Però Poblenou no va ser sempre un lloc perfecte per viure-hi. Fa un parell de segles, quan la industrialització es va estendre pel nostre país, era un barri pobre, contaminat i gens habitable. 

L’enderroc de les muralles de Barcelona a mitjan del segle XIX va propiciar que moltes indústries s’instal·lessin al Poblenou, una zona poc habitada, amb abundància d’aigua (d’aquí ve el nom de la parada de metro Llacuna), propera a Barcelona i també a la línia de ferrocarril de la costa, la primera de la Península. Primer van ser fàbriques tèxtils, però després van arribar metal·lúrgiques, alimentàries…

La història de com el Poblenou ha evolucionat de barri de pescadors a barri tecnològic (22@), és molt interessant, però no la volem –ni podem– explicar tota aquí. És per això que en aquest post només fem pinzellades històriques d’algunes de les fàbriques importants que van establir-s’hi. Si voleu aprofundir sobre la matèria, podeu consultar alguns dels llibres que recomanem al final del post o posar-vos en contacte amb l’Arxiu Històric del Poblenou.

Inici de la ruta

Al Poblenou s’hi pot arribar des de molts llocs: des del centre de Barcelona (si veniu del carrer de la Marina, a través de l’històric carrer de Pere IV, per exemple); des de la zona de Glòries (Clot); des de Sant Martí de Provençals (és a dir, des de la Gran Via); i des de Sant Adrià del Besòs (si entreu per la zona del Fòrum). També podeu arribar-hi en metro, parant a les estacions de Llacuna (la zona més industrial actualment), Poblenou (el cor del barri) o Selva de Mar (nova zona d’oficines). 

En aquesta ocasió, nosaltres proposem començar la ruta en Brompton a Selva de Mar/Diagonal, en concret, a la terrassa del bar Fisterra. En aquest local podreu agafar forces degustant un deliciós entrepà de truita (en fan de molts tipus diferents), salsitxes o morcilla.

La Torre de les Aigües del Besòs

Fins no fa pas tants anys, la Diagonal estava tallada entre Glòries i l’actual Fòrum: hi havia cases barates i algun restaurant com el mític el Rancho Grande. Actualment aquesta avinguda és moderna i hi circulen tota mena de transports, fins i tot el Tram. Malgrat el trànsit, és una avinguda agradable per passejar, ja que existeix un carril bici per cada direcció sobre la vorera des de Glòries fins al Diagonal Mar (i més enllà, de fet).

Doncs bé, si baixem en bici pel carrer de Selva de Mar direcció a la platja, en un parell de minuts ens plantem davant la Torre de les Aigües del Besòs, un espectacular dipòsit d’aigua que avui acull la seu de l’Arxiu Històric del Poblenou (a la base) i un mirador (a dalt de tot).

Ens hem de remuntar als anys 1875 i 1876 per trobar l’origen d’aquesta torre. Aquells anys van ser d’extrema sequera a la ciutat de Barcelona, la qual cosa va propiciar la construcció urgent d’un gran dipòsit d’aigua, com ja tenien altres ciutats europees. El 1882 es va inaugurar el flamant dipòsit projectat per Pere Falqués però malauradament, pocs anys més tard, el 1889, l’aigua emmagatzemada al dipòsit presentava alts índexs de salinitat, fet que va propiciar l’abandonament del projecte.

Sabies que la Torre de les Aigües té 63 metres d’alçada i que el dipòsit podia emmagatzemar fins a 600 m3?

El 1895 va passar a mans de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) i l’any 1922 es va vendre la propietat i la concessió al complex metal·lúrgic de Can Girona, propietat de MACOSA (Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A.).

Avui dia la Torre és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, i l’Arxiu Històric del Poblenou hi ofereix visites guiades. No us les perdeu, la història de la Torre és molt curiosa i les vistes des de dalt són sensacionals!

Palo Alto

Califòrnia té un Palo Alto on hi conviuen les principals empreses tecnològiques del món. Però al Poblenou tenim el nostre propi Palo Alto, d’on han sorgit icones com el Cobi, dissenys d’interiors de Fernando Salas o  escultures de Xavier Medina Campeny. Aquest oasi creatiu es troba a pocs minuts en bici de la Torre del Besòs en direcció a la Rambla. Encara que doneu una mica de volta, recomanem que aneu pel carrer Taulat, una àmplia i agradable avinguda en aquest tram. Després pugeu per Bac de Roda i gireu a la dreta a Pellaires. En poc més de 2′ en bici sereu a la porta de Palo Alto.

Força gent ha descobert amb la celebració del Palo Alto Market que al carrer Pellaires 30 hi havia una fàbrica. El cert és, però, que la història d’aquest espai industrial que avui és un clúster creatiu es remunta al 1857, quan s’hi va instal·lar La Curtidora Catalana. Uns anys més tard, el 1875, els empresaris tèxtils de la llana Ramon Gal i Joan Puigsech van ampliar l’espai, que va anar passant de mans en mans fins al seu abandonament, a la dècada de 1980.

El 1987 va aparèixer en escena l’empresari de la comunicació Pierre Roca, qui amb altres companys del sector va rehabilitar i omplir els prop de 8.000 metres quadrats que té el recinte i van fundar el que es coneix ara com a Palo Alto.

Actualment Palo Alto es pot visitar cada cop que s’hi celebra un Market i també quan s’organitzen visites guiades a l’espai, principalment a càrrec de la Fundació Palo Alto. 

Plaça de Prim

Tot i no ser una antiga fàbrica, aquesta petita placeta (una de les més boniques de Barcelona per a nosaltres) mereix estar en aquest post. Situada ben a prop de la Rambla del Poblenou, el carrer Taulat i els mítics edificis Tupolev, la Plaça de Prim representa el cor del Poblenou més antic. La manca de trànsit rodat ens transporta a un tranquil poble de pescadors i converteix la plaça en una parada obligada. Per arribar-hi des de Palo Alto recomanem, de nou, fer-ho circulant pel carrer Taulat; un passeig que dura amb prou feines 3′.

La Plaça de Prim –o Plaça dels Pescadors– es va construir a mitjans del segle XIX i era el lloc de residència dels pescadors del barri. Es comenta que també hi van viure els icarians (els socialistes utòpics seguidors de Cabet que van donar nom a l’Avinguda Icària de la Barcelona Olímpica). Com veureu, l’espai es manté fidel als seus orígens (sense construccions extravagants o modernes). A la plaça, a més de tranquil·litat, hi trobareu el restaurant Els Pescadors, on cuinen uns arrossos espectaculars (per bons i per cars). I al carreró Vidal i de Valenciano hi ha un mural preciós de Neus Català i una caseta baixa plena de plantes que és l’ estrella d’Instagram!

La Flor de Maig

Si seguim pedalant per Taulat, creuem la Rambla del Poblenou i pugem un carrer, fins a Dr. Trueta, aviat arribem a La Flor de Maig, una de les moltes cooperatives de consum que van néixer al barri. La Flor de Maig la van fundar 16 obrers el 1890 que aportant 25 pessetes cadascun els va permetre comprar un banc de fusta, un litre de petroli, un quinqué, un barril gran, un embut, sis gots de vidre, un joc de mesures per al litre i una partida de vi comú. 

Amb el pas dels anys la Cooperativa va anar creixent fins a convertir-se en una de les més importants del país. De fet, el 1908 va adquirir una finca rústica a Cerdanyola on va construir una granja que servia per proveir-se de productes frescos, hortalisses i carn. La Flor de Maig va estar operativa fins al 1950, any en què va haver de tancar a causa d’ una forta crisi. L’antiga seu del carrer Doctor Trueta 195 va ser recuperada el 1978 per l’Associació de Veïns del Poblenou i la van convertir en un ateneu que encara existeix. 

Cementiri del Poblenou

No gaire lluny de la Flor de Maig, si seguim en la Brompton direcció Barcelona, arribem al Cementiri del Poblenou. Us recomanem que agafeu Taulat. Aquí no és una ampla avinguda, però sí un carrer de sentit únic amb carril bici. Per bé que el cementiri tampoc és una fàbrica, recomanem la seva visita per l’art que acumula i pels personatges il·lustres que hi han trobat repòs etern.

Amb prop de 200 anys d’història, el Cementiri de Poblenou (o també conegut com a Cementiri de l’Est o Cementiri Vell) és el més antic construït “als afores de la ciutat”. Es va inaugurar el 1819 després que el primer fos destruït durant la guerra del Francès. D’estil neoclàssic, va ser ampliat la segona meitat del segle XIX perquè famílies benestants de la burgesia barcelonina aixequessin panteons preciosos. No sortiu sense veure el “Petó de la mort” (obra de Jaume Barba, del 1930) ni sense passar a visitar el Santet i demanar-li més carrils bici per la ciutat.

El Cementiri del Poblenou està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i algunes de les celebritats que hi descansen són Josep Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Mary Santpere, Serafí Pitarra o la família Maldà. Aquí podeu veure els VIPs que hi són enterrats.

El Santet, o Francesc Canals i Ambrós a la seva partida de naixement, va ser un jove barceloní que va morir el 1899 amb només 22 anys d’edat. En vida va ser una persona molt estimada pels veïns i la seva mort (mai aclarida) va trasbalsar la societat de l’època. La seva tomba és encara venerada per molts ja que se li atribueix la concessió de desitjos. Us animeu a deixar-li una nota demanant-ne un?

Si voleu visitar el cementiri amb calma, podeu apuntar-vos a les visites guiades que ofereixen el primer i tercer diumenge de mes. També fan alguna nocturna amb motiu de Tots Sants. Més informació: aquí. Un cop sortim del cementiri tornarem pel carrer Dr. Trueta i en 3′ en bici estarem de nou a la rambla del Poblenou.

Edificis modernistes de la Rambla del Poblenou

La Rambla del Poblenou (conjuntament amb el carrer de vianants Marià Aguiló) és el veritable cor comercial del Poblenou. Va ser projectada dins del Pla Cerdà i abasta des del Parc del Clot (per sobre de la Gran Via) fins al carrer Passeig Calvell, a tocar de la platja. Des de fa un grapat d’anys podem gaudir d’un tram nou de la Rambla, el que va de Pere IV al carrer Perú, però diria que per la majoria de veïns i veïnes, la Rambla del Poblenou (o la Rambla, a seques), ha estat i sempre serà el tram comprès entre Pere IV i el Passeig Calvell.

Sabies que inicialment va rebre el nom de Passeig del Triomf, tot i que sempre se l’ha conegut com a Rambla?

Passejar per la Rambla sempre ha estat un plaer, ja que tens la sensació d’estar en un petit poble i no pas a la gran Barcelona. Tanmateix, aquesta sensació ha canviat força en els darrers anys, sobretot els mesos de més calor, quan una legió de turistes ocupen el tram central del passeig i les nombroses terrasses dels bars, en les quals on abunden les sangries i les paelles congelades. En tot cas, en volíem parlar en aquest post perquè és molt agradable recorre-la en bici pels carrils laterals i perquè hi ha un parell d’edificis que ens encanten.

El primer que volem destacar està situat a la Rambla número 51 i és obra de Josep Masdeu Puigdemasa. Es tracta de la Casa Josep Creus Aymeric, un espectacular edifici residencial que es va construir entre 1912-14 i que destaca pels seus esgrafiats florals. També criden l’atenció els forjats dels balcons individuals i sobretot el color intens de tota la façana. Si publiqueu alguna foto d’aquest edifici a les vostres xarxes socials, teniu els likes assegurats!

Per arribar al segon edifici del qual volem parlar hem de pujar per la mateixa Rambla fins a la cruïlla amb Pallars. Allà hi trobem la casa Ramon Serra, una altra joia modernista construïda per l’arquitecte Jaume Bayó entre els anys 1906 i 1909. Fixeu-vos bé en el coronament de la teulada i els esgrafiats florals del pis superior. Als baixos es troba Can Recasens, un dels restaurants amb més èxit del barri, on podreu degustar bons embotits en un local preciosament decorat. Això sí, des que s’ha posat de moda (i van ampliar el local), costa trobar taula!

No podeu marxar de la Rambla del Poblenou sense parar al Tio a Che, un negoci familiar i centenari on podreu tastar una de les millors orxates de Barcelona! A més d’orxates també serveixen llet merengada, gelats, granissats i murcianos (orxata amb granissat de llimona, el nostre preferit). 

Ca l’Aranyó

Ara ens traslladem a una de les zones del Poblenou que està canviant més. Pugem a la bici, posem rumb a Glòries i abans d’arribar-hi trobem Ca l’Aranyó. Està just darrere del Museu Can Framis, a la polèmica Superilla del Poblenou.

Aquesta va ser una de les fàbriques més importants del barri i avui acull un modern campus universitari de la UPF. Ca l’Aranyó data de finals del XIX (1878) i estava dedicada a la producció de cotó. La fàbrica tenia una nau amb telers i un magatzem, i destaca per ser l’única amb diferents nivells a Catalunya on es va adaptar l’ús de l’estructura metàl·lica (d’estil britànic) a la volta tradicional catalana.

Al mig, una impressionant xemeneia de maó vist que encara avui treu vapor alguns dies quan s’engega la calefacció de la universitat. La fàbrica va ser remodelada en diverses ocasions fins que el 1986 va tancar definitivament les seves portes. Si pugeu a les tres plantes superiors de l’edifici, gaudireu d’unes vistes espectaculars del barri.

Can Jaumandreu

Si estudies a la UOC, segurament et sonarà aquest nom, ja que és on té la seu la Universitat Oberta de Catalunya. Però antigament, aquest edifici era una altra cosa: una fàbrica d’indians (Jaumandreu y CÍA). Per arribar a Can Jaumandreu des de Ca l’Aranyó us recomanem que agafeu la Diagonal fins a la Rambla del Poblenou i després pugeu direcció muntanya.

Jaumandreu y Cía va ser una de les primeres fàbriques que es va instal·lar al Poblenou. L’edifici actual va ser construït el 1873 i se’l coneixia com a  Vapor de la Llana. Es tracta d’una construcció de maó de planta baixa més un pis, amb cobert a dues aigües i una imponent xemeneia de planta octogonal de 38 metres d’alçària. L’espai ha estat completament restaurat i ocupa un lloc predominant del tram Rambla entre la Diagonal i el carrer Perú.

Can Felipa

Ara tornem al centre del Poblenou. Per arribar a Can Felipa baixarem en bici per la Rambla del Poblenou fins al carrer Camí Antic de València, on trencarem a l’esquerra fins veure Can Felipa. Aquest voluminós edifici blanc immaculat que recorda tant a París actualment acull un centre cívic, un gimnàs i diferents sales polivalents on s’hi fan exposicions i obres teatrals. Els seus inicis, com no podia haver estat d’una altra manera, van ser industrials. 

Sabies que el nom de Can Felipa es remunta a mitjans del segle XIX quan Felipe Ferrando va obrir una petita fàbrica situada als carrers Marià Aguiló/Pallars?

Les primeres fumaroles van sortir de la xemeneia cap al 1856. Després de diferents ampliacions es va constituir l’empresa Manufacturas Reunidas del Textil S.A., convertida posteriorment en la Catex (Central de Acabados Textiles). Aquesta fàbrica del ram de l’aigua es dedicava al blanqueig, tintat i estampat de cotó. L’activitat industrial va durar fins el 1981, quan la crisi del sector va obligar a tancar les portes. Podeu gaudir de les vistes de l’edifici tot prenent unes braves als bars que hi ha just al davant i que ocupen el que antigament eren els vestuaris dels obrers. A tocar de Can Felipa trobarem la nostra pròxima parada: la Sala Beckett.

Cooperativa Pau i Justícia

Amb el trasllat de la Sala Beckett del barri de Gràcia al carrer Pere IV 228, el Poblenou va guanyar un important espai de cultura. Però no només això: va permetre que l’antic edifici que pertanyia a la Cooperativa Pau i Justícia es remodelés exquisidament (actuació dels arquitectes Flores i Prats) tot conservant elements decoratius existents: detalls de fusta, paviments de mosaic hidràulic, vidrieres, cornises i rosentons.

La Cooperativa Pau i Justícia era una altra de les grans cooperatives obreres que es van crear durant el segle XIX al Poblenou. La van fundar 18 treballadors del barri el 1895 i va estar operativa fins a la dècada de 1980. Va arribar a tenir més de 1.200 socis, set seccions culturals i una escola mixta!

A més de la fotogènia que té l’edifici des de l’exterior, l’interior és genuí. Compta amb un acollidor bar-restaurant al que s’accedeix des d’un ara pacificat carrer Pere IV. Si pareu a prendre un vermut o dinar no us oblideu demanar taula que doni als finestrals! De nou, prepareu la càmera, l’espai té mil racons per fotografiar!

Can Ricart

Quan sortim de la Beckett podem agafar el carril bici de Pere IV direcció al Parc Central del Poblenou, creuar la Diagonal, girar a l’esquerra per Espronceda i pujar un carrer per la vorera, ja que el trànsit rodat baixa cap a mar. La fàbrica de Can Ricart és un gegant recinte industrial neoclàssic aixecat el 1853 que conserva –tot i que en molt mal estat– diferents elements industrials com xemeneies, una torre del rellotge i vàries naus. Va ser una de les primeres fàbriques d’estampació mecànica de teixits de cotó que es van instal·lar a la ciutat.

Projectat per Josep Oriol Bernadet el 1855, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional perquè és un perfecte testimoni del procés i industrial a Barcelona (no ha sofert modificacions estructurals des de la seva creació). 

Sabies que Can Ricart ocupa l’equivalent a quatre illes de l’Eixample?

Actualment es troba en un estat d’abandonament important, tot i que s’està treballant per projectar un campus de la UB. Alguns espais sí que tenen vida, com l’ Hangar, un centre obert destinat a la recerca i la producció artística que ofereix suport a creadors i artistes.

Si t’acostes a Can Ricart, només podràs veure part de l’espai des del passatge Emilia Coranty i des del carrer Bolívia/Espronceda.

MUHBA Oliva Artés

A tocar de Can Ricart i dins del Parc Central del Poblenou trobem l’antiga fàbrica Oliva Artés. Fundada el 1880 per un enginyer mecànic anomenat Andreu Oliva Gallamí, la Constructora de Máquinas es tractava d’un taller per a la reparació, la construcció i la compravenda de màquines diverses. Actualment, l’antiga fàbrica Oliva Artés acull la seu del Museu d’Història de Barcelona dedicada al període contemporani.

[MUHBA Oliva Artés està tancat per reformes d’ampliació i rehabilitació.]

Ca l’Alier

Tornem a agafar el carrer de Pere IV, l’antiga carretera de Mataró, direcció Badalona, fins que arribem a una zona de fàbriques i pocs edificis residencials, just passat Bac de Roda. A mà dreta trobarem Ca l’Alier, un edifici de tres naus restaurat amb molt d’estil que actualment és un Centre de la Innovació Urbana de Barcelona gestionat per la fundació BIT Habitat i un espai de recerca de l’internet de les coses liderat per la multinacional Cisco.

Però molts anys abans de ser un indret tan tecnològic, Ca l’Alier va començar sent una fàbrica de pintats (1853). Els tintats van donar pas als teixits de jute a inicis del segle XX fins al seu declivi, que va començar durant la dècada de 1980, quan l’espai va ser llogat a diferents artesans. L’edifici va patir dos incendis els anys 2005 i 2007, i el 2011 es va decidir recuperar-lo. 

La Escocesa

L’última parada del nostre recorregut la dediquem La Escocesa, un centre destinat a artistes emergents situat en una antiga fàbrica tèxtil quasi en ruïnes que està al mateix carrer Pere IV, a només 200 metres de Ca l’Alier direcció nord. El primer edifici del conjunt industrial de La Escocesa data de 1852. Es tracta d’un complex industrial dedicat a l’elaboració de productes químics per la creixent indústria tèxtil. A partir de 1877 comencen a instal·lar-se altres empreses. Rep aquest nom, ja que una de les empreses que van ocupar una gran part de la fàbrica va ser Jonhston, Shields y Cia – La Escocesa, que va llogar el complex entre 1894 i 1984.

A partir de 1999 l’espai es va reconvertir en un centre de creació artística on disposen de tallers diferents artistes emergents de la ciutat. Malauradament, l’espai no està obert al públic, tot i que de tant en tant organitzen portes obertes. Val molt la pena veure’l per dins i admirar la varietat de murals que ara ocupen les parets.

Per cert, si us gireu veureu la parròquia Sagrat Cor (1926), obra d’Enric Sagnier, enterrat, precisament, al Cementiri del Poblenou.

Esperem que aquesta curta introducció al llegat industrial del Poblenou us hagi despertat la gana de conèixer més. Hi ha moltes més fàbriques que no hem esmentat però que també són dignes de conèixer, com Can Saladrigas, Vapor Llull, Can Gili Vell, El Cànem… i moltes altres que van ser una peça fonamental del motor econòmic del país durant més d’un segle. Us deixem una vista aèria de com era el Poblenou el 1974!  

Si us agrada el Poblenou, us recomanem que seguiu @instapoblenou a Instagram, un perfil que alimentem amb fotos de de la comunitat des del 2014!

Llibres recomanats sobre el Poblenou

• La ciutat de les fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí (Mercè Tatjer i Antoni Vilanova)
• Itineraris Poblenou (Huertas Claveria) 
• Poblenou desaparegut. Imatges en blanc i negre que transmeten història (Joan Carles Luque i Jordi Fossas)
• Un passeig pel cementiri del Poblenou (Elisa Martí López)
• Poblenou. Atlas ilustrado de un barrio industrial (Lapin)

Fitxa de la ruta

Mapa de la ruta